Les dotze campanades és una biografia de començament dolç i que fa un recorregut al llarg de la vida de l'autora: des de la infància més càlida passant per una adolescència amb el regust amarg d'un amor no correspost i d'una malaltia capaç d'esmicolar nexes familiars. La narració es va desenvolupant dins d'una normalitat que es trenca amb el relat encès d'un fet impactant a cada capítol. I desemboca a l'etapa final, la maduresa, com un riu que arriba al mar, formant prèviament un delta, ple de vida, ple d'activitat. Amb una prosa afable, la Isabel Rivas t'anirà atrapant amb la seva teranyina literària i farà que no puguis deixar de llegir fins a l'última pàgina; l'última lletra d'aquesta biografia novel·lada que et serà propera i on potser veuràs reflectida la teva vida.
«En aquest precís moment es va posar a xisclar i plorar, tot alhora, no sé si xisclant més que plorant o plorant més que xisclant. Es va dirigir amb determinació al meu dormitori i va començar a colpejar amb els punys i les mans al llit, el matalàs. Jo estava atònita. Em trencava el cor! Però al mateix temps percebia aquella reacció com una medicina necessària que, en el fons, seria balsàmica per afrontar aquell futur immediat i complicat. Quan es va esgotar de plorar i colpejar el matalàs amb totes les seves forces va anar calmant-se i ens vam abraçar...»
