Aquest llibre explora en clau electoral alguns aspectes que pretenen explicar, si més no reflexionar, sobre la tendència a l?apatia política que experimentaren els ciutadans catalans des del Sexenni Democràtic (1868-1874) i durant la Restauració borbònica (1868-1923). Una cultura cívica gestada durant la llarga transició del liberalisme polític a la democràcia que es caracteritzà entre d?altres trets per una tendència al tacticisme expressada en la forja d?aliances contranaturals; l?autoexclusió en la pràctica d?una part significativa de l?electorat que no se sentia representada en les institucions; la percepció d?anormalitat produïda per la continuïtat de les irregularitats del vell caciquisme; la vehemència i l?idealisme dels discursos emancipadors i dels ultracatòlics; i el sectarisme vinculat a la política d?uns partits que visqueren en la inestabilitat i la precarietat institucionals. Uns llasts que no contribuïren en absolut a la cohesió, sinó a la divisió i a la gran fractura que va significar la guerra civil.
